Començar per un text que funciona

Quan presento una unitat nova, la temptació és començar per la teoria: definir, classificar, posar nom a les coses. Fa anys que ho faig al revés. Primer poso davant de l'alumnat un text que funciona —curt, llegit en veu alta— i només després n'extraiem el concepte. L'ordre no és un detall: canvia del tot què recorden.

Per què l'exemple va primer

Un concepte abstracte no té on agafar-se si no ha vist abans com es comporta. En canvi, si l'alumnat ja ha sentit com sona un bon principi de relat, la paraula «plantejament» aterra sobre alguna cosa concreta que ja tenen al cap.

No és una idea nova ni meva: és la diferència entre aprendre una regla i reconèixer un patró. La regla s'oblida; el patró es queda.

Com ho munto a classe

• Llegim el fragment sencer, sense interrompre, una vegada.
• El tornem a llegir buscant una cosa concreta.
• Posem nom al que hem trobat, ara sí, amb la teoria.

«Escriure és reescriure»: la primera versió no ha de ser bona, ha d'existir. El mateix val per a llegir bé.

Després ve l'escriptura, que és on es veu si el patró s'ha entès de debò. I aquí no hi ha drecera: cal provar, equivocar-se i tornar-hi. Però han arribat amb un model al cap, no amb una definició buida, i això es nota a la primera frase.

Una nota pràctica

Si el grup va just de temps, l'escriptura final pot anar a casa i posar-se en comú a la sessió següent. El que no negociaria és l'ordre: sempre l'exemple primer.